BIOGRAFIA  

Francesc Ferrer Pastor

Francesc naix el dia 13 de desembre de 1918, a la Font d'En Carròs, comarca de la Safor.

Orfe de pare des de dos mesos abans de nàixer va ser el sisè fill de la família.

La seua mare es deia Regina, potser fóra una premonició, perquè una Regina només pot tenir un rei, no d'un regnat, no, un REI amb majúscules, però, de les lletres valencianes.

No va tenir una infantesa fàcil, ni molt menys, una dona vídua amb sis fills, dels quals solament li'n van viure quatre (en aquella època, la mortaldat infantil era molt més alta que hui en dia). En un temps d'estretors i mancances, tenia l'esdevenidor ben magre. Sa mare va venir a viure a València amb tots els fills per tal de poder fer-li front a la fam i l'estretor que la viduïtat li imposava. Francesc no ho tenia massa fàcil per anar endavant, doncs va patir a les seues carns (una mena de) la llegenda del pardal de sant Joan, que diu així:

Diu el saber popular; que quan una família treballadora no podia mantenir els seus fills per l'estretor de la vida en els segles XIX i XX, els pares, o qualsevol d'ells, duia la filla o fill, a la porta de la Llotja dels Mercaders. D'esquena a la seua preciosa façana gòtica, cara a l'església de Sant Joan del Mercat, els feien mirar a dalt del rellotge, (el que mira el Miquelet de la Seu), dient-los: "Mira filla -o fill- dalt del rellotge i veuràs el pardal de sant Joan", les xiquetes i els xiquets es quedaven bocabadats mirant cap amunt, intentant trobar el pardal de sant Joan (que per cert existeix) i quan venien a adonar-se'n, estaven més sols que la una, però, envoltats de la gentada del mercat. Alguna bona persona avisava els policies i aquests portaven els infants a la Casa de la Beneficència. Cal explicar que el Mercat Central comença a construir-se al 1914 i s'acaba el 1928, la qual cosa vol dir que la plaça de davant de la Llotja estava plena de gent i de parades per a vendre les mercaderies dels llauradors, els tractants i els mercaders que feien negoci a la ciutat.

Doncs bé, sa mare es va veure forçada per les mancances del moment, a internar-lo en l'hospici de Sant Joan Baptista, al carrer Guillem de Castro de València.

Francesc, malgrat haver d'anar a viure per raons de supervivència a la ciutat de València, no va oblidar mai les seues arrels. Ans al contrari, tots els patiments i entrebancs que li anava posant la vida el feren un home senzill, pla, treballador, tenaç, casolà i del seu poble, orgullós estimador de la seua gent de la seua llengua i del seu país.

Però, la vida encara li demanaria més sacrifici i com a ell, a totes les persones de la seua generació, no tenien prou dificultats socials i econòmiques no, a sobre, van suportar les polítiques, i quan encara molts d'ells no tenien ni divuit anys, aquestes generacions es trobaren embolicats i els feren entrar en una guerra cruel, com totes, però, a més a més, aquesta, fratricida.

D'una banda, hi havia la Segona República Espanyola que en la seua Constitució de l'any 1931 havia declarat no tenir cap religió oficial (article 3r del títol preliminar de les disposicions generals) i que a més en l'article 26é del capítol primer que tracta sobre garanties individuals i polítiques del títol III que se subtitula "Dels drets i deures dels espanyols", i que dit article 26é diu textualment: "Totes les confessions religioses seran considerades com associacions sotmeses a una llei especial, l'Estat, les regions, les províncies i els municipis (en aquells temps no s'havien volgut plantejar encara el tema de les autonomies) no mantindran, afavoriran, ni auxiliaran econòmicament les esglésies, les associacions i les institucions religioses.

Una llei especial regularà la total extinció, en un termini màxim de dos anys, del pressupost que l'Estat subministrava al clero".

Amb aquest articulat és fàcil comprendre que l'Església Catòlica li declararia a la Segona República Espanyola, no una, no, més bé totes les guerres possibles. Si a més, considerem que els feixistes italians encapçalats per Mussolini feia dos anys que li havien donat la sobirania i el reconeixement de l'Estat dit del Vaticà, ens podrem fer una idea de com podien estar les ires i les ràbies, en el sí, de l'Església espanyola. A tot això, a Europa els estats més punyents estan governats o per democràcies molt dretanes, o el que encara és pitjor, per dictadures feixistes i nazismes, i no cal dir-ho, eren els que ajudaven l'Espanya nacionalista, i reaccionària de Franco.

Tampoc no era massa difícil per a una persona amb certa maduresa i una miqueta de cultura poder esbrinar com acabaria la qüestió, o almenys considerar les possibilitats de cadascun dels dos bàndols i com, si fa o no fa, la desigualtat entre tots dos era exageradament molt palesa.

Per una persona madura, dèiem, però, el cas és que estem parlant de xicots com Francisquet (com li deia la mare) i que en molts dels casos no han fet ni tan sols els divuit anys i en un entorn empobrit, socialment, econòmicament i culturalment, sobretot aquesta darrera, (pensem que la majoria de la població era analfabeta en qualsevulla llengua) i ací és on ha de desenvolupar-se i intentar eixir endavant ell i la seua generació i dues o tres que hi eren al darrere i prou més que hi havien per davant. Realment no ho tingué fàcil, ni ell, ni tota la gent que va haver de patir tot aquella desgraciada situació.

Bé doncs, dins d'aquest context tant caòtic, social, polític, cultural, prebèl·lic, i encara va ser pitjor el postbèl·lic, i tant dolent per la formació d'un jove, li naix, però, una voluntat d'engrandir-se i engrandir al mateix temps la seua cultura i la del seu país, i això ho decideix un xicot de divuit o dinou anys, "quan la majoria de la gent, sols pensava en salvar el seu benestar i la seua vida...", Francesc Ferrer Pastor va pensar en salvar la llengua pel seu poble.

Com conta la seua filla Vicenta, en el llibre que va escriure sobre la vida del seu pare Francesc Ferrer Pastor, en l'editorial Denes, col·lecció "Biografies", l'any 2001-, estant en l'Exèrcit Nacional Franquista destinat a Nules, va ser testimoni i també va patir les burles i els insults que als castellonencs i tots els que parlaven valencià, patien dels comandaments i la tropa de l'Exèrcit que com a bons vencedors, no es paraven en barres. (Val a dir que, totes les persones que van estar en l'Exèrcit republicà en temps de guerra, a l'acabament del conflicte i després d'una estada més o menys llarga als camps de concentració amb la porga política corresponent. El govern feixista, instituït per la força de les armes, obligava a tornar a passar per l'Exèrcit, però, aquesta vegada el d'ells, el nacionalista, i allí, a més de moltes més humiliacions, "háblame en cristiano" i coses pitjors eren un fet quotidià) No penseu que les coses en democràcia han canviat massa, encara hui, l'any 2009, l'Exèrcit espanyol continua prohibint parlar en el nostre idioma.

No és massa difícil imaginar-se com estaria la situació recent acabada la guerra i sabent tot el que sabem, de les multituds de fets reprovables del feixisme espanyol en temps de postguerra.

En Francesc i tots els companys que estaven amb ell, les escoltaven a cada moment, aquestes humiliacions el van capficar moltíssim i en aquells moments personals tan difícils per a qualsevol xicot de la seva edat i condició, allí mateix, es ficà a treballar per tal de recuperar la llengua d'una manera tan tenaç i rigorosa, com només ell sabia fer-ho, i així va continuar fins acabar els seus dies.

Tota la resta passà a segon terme, l'amor que té per les coses més properes com és la família, la gent del seu poble; de la seua ciutat, ja és secundari, i li queda el que vol fer i que li canvia la vida, els valors de les coses, el sentit que hom pot, o no pot donar-li al seu futur (encara no ho sap, però), d'ara endavant tot el que veritablement li importarà serà... la llengua i el seu conreu.

Les qüestions mundanes com ara diners, posició, amistats, etc., quedaran per sempre més en un segon terme, seran importants però, en segon terme, per ell, sols hi haurà un nord, la llengua i el treball per tal de poder donar-li una dignitat, una rigorositat i una proximitat per retornar-la polida a la seua gent, al seu poble, al seu país.

Això és el que el farà especial, únic i grandiós, almenys als meus ulls, i és per això que avui sóc ací parlant d'ell, perquè la tenacitat, l'entrega i la tossuda voluntat d'aquest home magnífic i imponent era moltíssima

El recorde a la seu de la Societat Coral el Miquelet de València, abans de nomenar-lo Miqueleter d'Honor de l'Any del Centenari i a més Soci Perpetu, era un premi especial, l'únic tan especial que ha donat la Societat Coral El Micalet fins al dia d'avui, com que el d'ell era un premi per tal de commemorar el centenari de la Societat, calia donar un Miqueleter d'Honor de l'any normal, a més del Centenari, aquest nomenament va recaure ni més ni menys que amb una altra persona estimadíssima per a mi i que no és cap altra que la gran Matilde Salvador i Segarra, la gran compositora contemporània, segurament la millor del segle XX al nostre territori.

Bé doncs, com deia, aquell any i els de després, en què va ser anomenat i rebera el premi, i com a mi m'entusiasmava parlar amb ell, sempre aprenia molt, era un pedagog complet, de cap a peus, aprofitava qualsevol situació per alliçonar-te positivament i perquè millorares el teu llenguatge, ell gaudia més que tu mateix, explicant-te el significat i l'arrel de qualsevol mot, de qualsevulla paraula i tot era perquè tenia una erudició enorme, immensa i moltes vegades no es podia d'estar, tot el que duia dins volia treure-ho fora i compartir-ho amb qui fos, realment era un home com sol dir-se... savi i extraordinari.

El dia que la Universitat de València el va nomenar Medalla d'Or de la Universitat, en anar a felicitar-lo i estant assegut al claustre prenent l'aire i encara emocionat, li vaig demanar com es trobava i amb un "Molt bé xiquet, molt bé", em va transmetre, amb una mirada profunda, una sensació de pau molt gran a més de satisfacció i felicitat.

Segurament ha estat una de les poques persones que he tingut la sort de conèixer i tractar a la meua vida, que realment m'han influït positivament (i no en seran més de deu en total), la seua tenacitat, la seua perseverança, treballar com ell ho va fer, i envoltat de persones de la vàlua com: Carles Salvador, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, i una llarga filera de noms immortals de la nostra cultura del passat segle vint. I malgrat tot, no defallir mai ans el contrari, crec que encara es trobava més esperonat, estar envoltat d'aquells erudits el feia ser més meticulós i més rigorós, si això era possible.

Totes aquestes eventualitats, el feien als meus ulls, més important i més digne d'admiració per la raó que no és fàcil trobar una persona que quan aparentment ho té tot en contra, encara treballa més i s'esforça més a ser millor i més rigorós amb el seu treball d'ajuntar lletres per tal que tingueren un sentit, el de millorar-se ell i el seu poble, i aquell afany que tenia per superar-se, d'arribar més alt, més lluny i sobre tot, millor.

Reconeixereu amb mi que aquests tipus de persones són les que qualsevol voldria tenir per amics, i jo afortunadament he tingut la sort de tractar-lo, de gaudir de la seua saviesa, del seu cultíssim discurs, de la seua tenacitat, he sabut del seu afany de superació, he ensumat aquest infatigable interés de millorar-ho tot, i he copsat la grandesa que com a ésser humà tenia.

Com no dec de mirar-me a l'espill de gent com ell?, si jo voldria ser així!

Josep Taronger i Assensi, vicepresident de la

Fundació Francesc Ferrer Pastor